El que anaven ser uns dies de descans i desconnexió han resultat ser tot el contrari. La nostra estada de vacances en la zona del Pays Basque francés, Baigorri, a l’altra banda de Roncesvalles (Navarra), ha esdevingut una lliçó de tot el que podríem fer en l’horta i encara no hem fet.
Típic paisatge basc, verd, muntanyós i ennuvolat. Molt característic també és la dispersió de la població en caserius.
A cada pas que donàvem la ment immediatament ens situava a València i pensàvem, com és possible que açò no ho fem a casa nostra?
Amb unes condicions climàtiques desfavorables, un terreny escarpat, allunyats de grans nuclis de població… els habitants del Pays Basque han aconseguit viure de l’agricultura i la ramaderia de manera digna. Com? A través de la posada en valor del que fan, de la venda directa, de la diversificació i de la transformació del producte. Aconseguint preus justos clar.
“Jo produïsc, jo transforme i jo venc”. Amb denominacions d’origen i segells de qualitat . Així si es pot. Mercat de Baigorri.
Parlant amb un granger ens deia que un home podria viure amb 5 hectàrees de vinya. 6 o 7 si era casat. Impensable a aquesta banda dels Pirineus. Els joves ja no deixen la comarca per anar a buscar la vida fora, i no té que ser precisament el que no val per a estudiar qui es quede al caseriu familiar a cuidar del ramat i les terres. Igualment les dones estan participant activament d’aquest procés.
La figura del llaurador és amplament respectada, ho veus a les grans superfícies on intenten convèncer a tot hora que el que venen és producte local, el més natural possible etc. I si pot ser amb la foto d’un treballador de la terra molt millor.
Porc de la raça autòctona Kintoa. A punt de la desaparició per ser poc rentable a finals del 80, quan només quedaven 50 exemplars, el treball de diversos ramaders l’ha tornat a posar en valor i hui és un producte gourmet que es ven a 69€/kg.
Alguns exemples. En la poca horta que poden tindre, a la població d’Espelette i voltants, planten un pimentó roig menut, el Pimentó d’Espelette. Doncs be, té una denominació d’origen pròpia, fan una festa anual, té un museu i una varietat infinita de productes derivats. Fins inclús un gelat de pimentó. De veres que nosaltres no tenim cap producte amb el que podríem fer tot açò?
Un altra cosa que hem crida l’atenció és la Piperade, és una salsa prou coneguda pareguda al pisto però que allí sembla que si no la compres has fet el viatge de bades. I no són grans productors dels seus ingredients; tomata, pimentó, ceba… hortalisses que ací cultivem amb relativa facilitat.
Fixeu-se en la fotografia, la quantitat d’activitats al voltant del producte local i de possibilitats de venda que es poden trobar. Només és una xicoteta mostra de la gran varietat de museus, tallers, receptes, visites guiades etc. que es poden fer.
El treball que fa la Cooperativa de Belaun és exemplar, amb la unió de 7 productors han aconseguit revitalitzar tota una vall, la Vall de les Aldudes, de només 1.000 habitants, amb la transformació i venda de productes derivats del porc, especialment de la raça autòctona Kintoa.
L’exemple de la Cooperativa de Belaun anima a altres productors a associar-se per comercialitzar els seus productes.
En conclusió, ens abellia compartir aquestes reflexions públicament per animar a la creació de projectes similars en l’horta de València, pensem que és viable, que tenim la sort de tindre unes condicions molt més favorables que en altres llocs, que tot és posar-se. I de creurese-ho.
