És complicat escriure alguna cosa sobre l’horta que no s’haja dit ja. Com també és molt complicat comprendre l’obstinació d’alguns per contribuir a la seua lenta i inexorable desaparició. Almenys sense pensar en coses estranyes.

Perquè l’horta si no existira, s’hauria d’inventar, però això és, a més, impossible. En ciutats on no tenen horta, que són totes, es tornen bojos per trobar llocs on ficar un hort, bé siga a una teulada o a un solar. Ací som capaços de fer el mateix quan no ens quede un sol cavalló per recalçar ni cap reg que atandar.

L’horta és per a la ciutat de València la diferència, el valor afegit, allò que la dota d’allò tan difícil i tant car d’aconseguir en un món globalitzat com és la personalitat. I ens resistim a ser un no-lloc més. No podem obviar que aquest entorn metropolità condiciona el que seria el desenvolupament habitual, que no vol dir que siga el més normal o necessari, però cal tindre intel·ligència per a veure-ho com una oportunitat, no com un factor limitant. És un món d’oportunitats laborals, econòmiques, socials, turístiques, educatives, etc.

L’horta és tan gran que es mereix quedar fora de disputes polítiques, i el que és més complicat, d’interessos econòmics. Perquè no té massa sentit protegir ara un espai que d’ací a quatre anys pot revertir la seua situació si canvia l’orientació del vot. Cal un gran pacte social, cal convéncer més que véncer. Igual que guanyarem els ara inqüestionables llit del Túria o la Devesa hauríem de guanyar ara l’horta.

I per finalitzar cal recordar una vegada més que en qualsevol cas la clau de tot la tenen els llauradors, sense una professió digna l’horta no té cap futur, cal cuidar als que tenim i propiciar un relleu generacional amb joves formats, a partir de, perquè no, de la saviesa dels més veterans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA